Espai íntim
Vaig escrivint i fumant
en el meu espai conquerit en ascensió.
Tenc els peus tan lleugers,
que camin entre els fils que es formen.
Aixecar-se, moure’s i ballar.
Tot fent voltes descobrir espirals que s’obrin.
Són compartiments a on el poema també s’aixeca
i reviu, seguint les direccions del fum del cigarret.
Alhora, l’argila de les parets humiteja,
és l’hermètic existir sense aire del sòlid.
Diafragmes en constant variació,
com els que formaren l’antiga Barcino.
Ara, Barcelona, de principis de segle,
ciutat mandala.
Mentrestant, al desert d’Arizona
sorgeixen les benzineres de la generació beat,
a on Kerouac i els seus companys
s’aturaren a repostar gel i mirar les muntanyes.
Són planes, com per estrats,
com si el fum de la manta dels primers pobladors
fes de pendul tot generant el temps i les hores.
El Sol del desert marca les ombres
i marca la fesomia de l’espai, a plom,
com els neons del metro d’una ciutat
marquen la fesomia dels habitants.
Així la vida que té la densitat de la sàlvia,
batega amb la sutilitat de les ales d’un insecte.
Es genera llavors un moviment al fum,
com d’ales de mosca,
també al poema que sorgia de bell nou,
a una cambra, d’un destí incert,
d’una Barcino arran del temps,
d’un topos al que hem posat logos
i d’un nostre bategar comú enardits de flama.
(Del llibre Bebop! de Nando Barandiariain. ed. Documenta Balear. col. La Cantàrida)
No hay comentarios:
Publicar un comentario