viernes, 20 de abril de 2012

Primavera en estat pur


Primavera en estat pur

Es respira desig a l’aire,
el desig de viure,
el desig d’estimar-te,
el desig d’adonar-me,
el deig que t’omple les galtes,
o el desig que et frega les natges.

El desig que nafra,
el desig que es traspúa en calfred,
de matinada.
El desig de tu,
el desig que batega dins el pit
o definitivament,
els crits de les oronelles,
que duen primavera a les ales. 

Autor: Nando Barandiariain

lunes, 10 de octubre de 2011

Dringa el silenci


M’agrada com dringa el silenci
entre les deixalles d’alguna paraula
que s’esbossa i ja es difumina,
faig aparèixer sons de vocals
que semblaven mortes.

El ganivet s’esmola,
la natja s’arrodoneix
sota la meva ma,
intensa com una fotografia cremada.

Camín entre la realitat
i la llibertat dels somnis,
en plenitud decidesc
anomenar a aquest instant
lladruc de ca i mirada temptadora.

Les ones em confonen,a estones,
com quan em sent brunzir
per la música de la melanconia
o per un t’estim a una cantonada.

A estones les ones em confonen
com quan sóc mariner
o un extranger que es deixa caminar.

Dringa el silencia,de sobte,
el poema es fa inconscient
mar vessada,present,
a on suren dos gels
a un wisky lent.

martes, 10 de mayo de 2011

Al bosc de la memòria dormim a estones

Escriu postals
al bar de la memòria.

FRANCESC GARRIGA.
Temps en Blanc.



Al bosc de la memòria dormim a estones,
ens abriguen el record de la noia que varem estimar,
la cançó que escoltàvem,
la sol·litud que practicàvem,
el que escriviem sota l’efecte de les drogues.

Som capaços d’envoltar-nos de la vànova
de l’alè d’aquell altre,
no obstant tornem reconfortats,
amb formigues a la panxa
o les mans tacades de somnis.

Som els mateixos
que varem perdre l’ombra,
un horabaixa d’estiu calorós.

Ara, quedem amb ella als bars
i ja ens segueix als passejos
i desapareix a les cambres fosques,
a on practiquem el sexe i l’estimera.

Això si, no li demanem com es diu,
encara,
ni a que es dedica.

(Poema publicat a la revista Pèl Capell, nº14 d'abril d'11)

viernes, 11 de marzo de 2011

Sona una trompeta

Sona una trompeta
que xerra de les matinades
de la tendresa,
de l’art de surar sense bolla,
sense barca.

Torna a sonar la trompeta
i m’engoleix dins la seva espiral,
sons revoltats,
que vibren, que humitegen la llengua, el cor,
que suren, potser volen, de sobte.

La cançó es va apagant…

heus aquí el solo:

La vida és la magrana
que t’esclata
dins el cervell de la carn,
del Déu que duus a dins
i que parla amb ironia del que ets
i llavors t’emociones…

I aiguardent!

I tendrament...
estimes 
            i et deixes estimar
                                     i esclates dins la magrana.

sábado, 5 de febrero de 2011

Ara, la Lluna


Ara,que veig els cal·ligrames del silenci
vaig ben debora  de la intensitat,
assoboreig el batec,
ball somniós el present:
pleniluni.

Lluna plena,
Lluna que rajes la teva veu blanca,
resseguiré el teu rastre.

Et faré la competència,
amb el cos,
que lluminós,
batega i respira.

Ara, et vull besar….
                               me la menjaria.

(poema inèdit de Nando Barandiariain)

sábado, 22 de enero de 2011

Passejades.Raval de Barcelona.



Un arbre està ple de nins.

Vaig passejant,
un xixiueig em fa mirar cap a dalt
i em saluden dins una penombra de fulles verdes.

Hi ha un cúmul de nins que fan el seu niu a un arbre.

Són un adult distribuit en il·lusions lleugeres com branques.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Estàs esperant algú
mires impacient per la finestra,
dones per sabuda la cantonada
i el carrer que segueix també.

Fas veure que ordenes roba,
és indecent mirar-te
però t’he trobat a un balcó
al que surts a posar la teva mirada d’horitzó
i estàs tan guapa amb els llavis pintats
i l’arquitectura de l’edifici que t’enmarca.

Ets una Julieta preciosa.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Fas bombolles lleugeres per a que ballin els vianants,
crees bellesa efímera de sabó.

Les bombolles casolanes
són reductes conquerits a l’espai de ningú,
que és la ciutat.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Passejades. Granada.



Sent veus mentre passeig
i se’m reafirmen pels músculs
com el sónar dels dofins.

Són les mateixes veus
que comuniquen en la distància
als pobladors del Sacromonte
i lleneguen pels monticles suaus
solcats de camins.

És l’Olimp a Granada,
on sembla que comença un altre món
i un altre cel.

Més amunt, el que fa set.

(del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)