Sona una trompeta
que xerra de les matinades
de la tendresa,
de l’art de surar sense bolla,
sense barca.
Torna a sonar la trompeta
i m’engoleix dins la seva espiral,
sons revoltats,
que vibren, que humitegen la llengua, el cor,
que suren, potser volen, de sobte.
La cançó es va apagant…
heus aquí el solo:
La vida és la magrana
que t’esclata
dins el cervell de la carn,
del Déu que duus a dins
i que parla amb ironia del que ets
i llavors t’emociones…
I aiguardent!
I tendrament...
estimes
i et deixes estimar
i esclates dins la magrana.