Primavera en estat pur

Primavera en estat pur

Es respira desig a l’aire,

el desig de viure,

el desig d’estimar-te,

el desig d’adonar-me,

el deig que t’omple les galtes,

o el desig que et frega les natges.

El desig que nafra,

el desig que es traspúa en calfred,

de matinada.

El desig de tu,

el desig que batega dins el pit

o definitivament,

els crits de les oronelles,

que duen primavera a les ales. 

Autor: Nando Barandiariain

Dringa el silenci

M’agrada com dringa el silenci

entre les deixalles d’alguna paraula

que s’esbossa i ja es difumina,

faig aparèixer sons de vocals

que semblaven mortes.

El ganivet s’esmola,

la natja s’arrodoneix

sota la meva ma,

intensa com una fotografia cremada.

Camín entre la realitat

i la llibertat dels somnis,

en plenitud decidesc

anomenar a aquest instant

lladruc de ca i mirada temptadora.

Les ones em confonen,a estones,

com quan em sent brunzir

per la música de la melanconia

o per un t’estim a una cantonada.

A estones les ones em confonen

com quan sóc mariner

o un extranger que es deixa caminar.

Dringa el silencia,de sobte,

el poema es fa inconscient

mar vessada,present,

a on suren dos gels

a un wisky lent.

Al bosc de la memòria dormim a estones

Escriu postals

al bar de la memòria.

FRANCESC GARRIGA.

Temps en Blanc.

Al bosc de la memòria dormim a estones,

ens abriguen el record de la noia que varem estimar,

la cançó que escoltàvem,

la sol·litud que practicàvem,

el que escriviem sota l’efecte de les drogues.

Som capaços d’envoltar-nos de la vànova

de l’alè d’aquell altre,

no obstant tornem reconfortats,

amb formigues a la panxa

o les mans tacades de somnis.

Som els mateixos

que varem perdre l’ombra,

un horabaixa d’estiu calorós.

Ara, quedem amb ella als bars

i ja ens segueix als passejos

i desapareix a les cambres fosques,

a on practiquem el sexe i l’estimera.

Això si, no li demanem com es diu,

encara,

ni a que es dedica.

(Poema publicat a la revista Pèl Capell, nº14 d'abril d'11)

Sona una trompeta

Sona una trompeta

que xerra de les matinades

de la tendresa,

de l’art de surar sense bolla,

sense barca.

Torna a sonar la trompeta

i m’engoleix dins la seva espiral,

sons revoltats,

que vibren, que humitegen la llengua, el cor,

que suren, potser volen, de sobte.

La cançó es va apagant…

heus aquí el solo:

La vida és la magrana

que t’esclata

dins el cervell de la carn,

del Déu que duus a dins

i que parla amb ironia del que ets

i llavors t’emociones…

I aiguardent!

I tendrament...

estimes 

            i et deixes estimar

                                     i esclates dins la magrana.

Ara, la Lluna

Ara,que veig els cal·ligrames del silenci

vaig ben debora  de la intensitat,

assoboreig el batec,

ball somniós el present:

pleniluni.

Lluna plena,

Lluna que rajes la teva veu blanca,

resseguiré el teu rastre.

Et faré la competència,

amb el cos,

que lluminós,

batega i respira.

Ara, et vull besar….

                               me la menjaria.

(poema inèdit de Nando Barandiariain)

Passejades.Raval de Barcelona.

Un arbre està ple de nins.

Vaig passejant,

un xixiueig em fa mirar cap a dalt

i em saluden dins una penombra de fulles verdes.

Hi ha un cúmul de nins que fan el seu niu a un arbre.

Són un adult distribuit en il·lusions lleugeres com branques.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Estàs esperant algú

mires impacient per la finestra,

dones per sabuda la cantonada

i el carrer que segueix també.

Fas veure que ordenes roba,

és indecent mirar-te

però t’he trobat a un balcó

al que surts a posar la teva mirada d’horitzó

i estàs tan guapa amb els llavis pintats

i l’arquitectura de l’edifici que t’enmarca.

Ets una Julieta preciosa.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Fas bombolles lleugeres per a que ballin els vianants,

crees bellesa efímera de sabó.

Les bombolles casolanes

són reductes conquerits a l’espai de ningú,

que és la ciutat.

 (del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)

Passejades. Granada.

Sent veus mentre passeig

i se’m reafirmen pels músculs

com el sónar dels dofins.

Són les mateixes veus

que comuniquen en la distància

als pobladors del Sacromonte

i lleneguen pels monticles suaus

solcats de camins.

És l’Olimp a Granada,

on sembla que comença un altre món

i un altre cel.

Més amunt, el que fa set.

(del llibre Bebop! de Nando Barandiariain)