lunes, 10 de octubre de 2011

Dringa el silenci


M’agrada com dringa el silenci
entre les deixalles d’alguna paraula
que s’esbossa i ja es difumina,
faig aparèixer sons de vocals
que semblaven mortes.

El ganivet s’esmola,
la natja s’arrodoneix
sota la meva ma,
intensa com una fotografia cremada.

Camín entre la realitat
i la llibertat dels somnis,
en plenitud decidesc
anomenar a aquest instant
lladruc de ca i mirada temptadora.

Les ones em confonen,a estones,
com quan em sent brunzir
per la música de la melanconia
o per un t’estim a una cantonada.

A estones les ones em confonen
com quan sóc mariner
o un extranger que es deixa caminar.

Dringa el silencia,de sobte,
el poema es fa inconscient
mar vessada,present,
a on suren dos gels
a un wisky lent.

2 comentarios: